dimarts, 19 de maig de 2009

Passejada per Gràcia


Estic asseguda en un banc de la Plaça del Diamant, al costat del monument dedicat a la Mercè Rodoreda. Es mitja tarda, la plaça és plena de vida i alegria: En algun lloc fan obres ja que se senten els cops de martell però no es veuen els obrers. A la plaça hi ha molts nens i nenes (és l´hora de sortida de les escoles), hi ha un raconet perquè els més petits puguin jugar amb tranquil.litat i sense cap perill, mentre el pare o la mare els mira; al centre de la plaça hi ha nens tirant molles de pa als coloms, que se'els acosten i després alcen el vol. Aquest nens respiren alegria, estan contents.
Miro uns arbres que hi ha al davant, encara els hi toca el sol, un sol de mitja tarda, grogós, tenen uns colors com si fos la tardor però estem a la primavera i també se senten cantar els ocells. Cotxes i motos no se senten, es una petita illa per als vianants, encara que de tant en tant interromp el soroll d'una moto que sembla perduda.
Per arribar aquesta plaça he passat pel carrer Astúries, un carrer avui en dia molt maco, l'han fet per els vianants i la gent hi passeja. S'hi troben arbres florits, no sé quins arbres són però tenen unes flors liles molt boniques, no fan cap tipus d'olor. Al principi del carrer hi ha una palmera que ens saluda, te la trobes al girar per el carrer Gran de Gràcia.
Tot el que veig i sento em dóna alegria i tranquil.litat, és un racó de pau i serenitat.
Acabo de mirar el cel blau de mitja tarda, és meravellós.

dilluns, 23 de febrer de 2009

Era una vegada....


Quan jo era petita un dia vaig anar a comprar una plantera, era petita però amb unes flors vermelles molt maques i amb una flaire delicada la vaig portar a casa i mentre va ésser al menjador mai no vàrem discutir ni ens vam enfadar.
Va ser un petit miracle.

La cadira


Sóc una cadira, em sento còmoda i a més puc volar quan vull. Aleshores miro el menjador de casa i els seus ocupants des de dalt, és una panoràmica meravellosa, tots quietets i jo dominant l'espai. Joves... ho sento per vosaltres que no teniu movimen, però jo mireu com volo!. Pujo, baixo i ballo al so de la música, quan al nen de la casa en posa

dilluns, 8 de desembre de 2008

Poemes

Dimecres passat vaig anar a la llibreria La Central a escoltar poemes d'en Joan Margarit, recitats per ell mateix i per parlar del seu darrer llibre de poemes "Misteriosament feliç", us escric un d'aquest llibre que m'agradat molt i penso potser, que esta escrit pensant amb la seva filla Joana



Balada de les penes


En veure que ja no hi eres,
amb totes les penes juntes
vag fer-me un dolor de ferro.

Perquè no es perdi també
la part de tu que perdura,
la nit va soldant amb fosca
tot el cercle de la lluna

Lentament, la nostra vida
va entrant en els meus poemes.
Dintre d'ells t'esperarà


ELS TRAMVIES
Els tramvies sempre em porten records de la meva infantesa. A mi particularment em traslladen als meus deus anys, quan vaig començar anar al col.legi de les monges, al carrer Aragó. Per a mi una experiència totalment nova, jo camviava,d'anar a un col.legi de barri de nens i nenes a un que solsment anaven noies i ademès amb uniforme i per acabar-lo d'arrodonir de monges...
Cada matí abans de les vuit hores, jo agafava el tramvia (22-23-24) que baixaven pel carrer Gran de Gracia, aleshores es deia carrer Salmerón, i comprava un bitllet de quatre viatges, que crec recorda costava 1,20 pessetes, que em venia un cobrador, aleshores hi havia cobrador als tranvies i els autobusos, assegut amb un banquet de fusta que quan s'aixecava es plegava, i un petit mostrador on tenia els diferents tacós de bitllets, el de quatres, dos i un viatges. El de quatre i dos es venien abans de les vuit, jo comprava el de quatre viatges i m'anava tota contenta al col.legi.
Les altres vegades que agafava al tramvia durant el dia ensenyava el bitllet al cobrador i em posava un segenlls conforme feia el viatge, així de dilluns a divendres.
Recordo tramvies que eren de dos vagons i uns altres que eren de un sol vagó, semblants al trambia Blau del Tibidabo, la gent moltes vegades anava penjada als marxapeus. Quins records!!! De una ciutat que camvia dia a dia i on sembla que tornaran als tramvies.

dissabte, 29 de novembre de 2008

Les senyoretes del mar



Els vailets pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que und'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluen de ses membranes espinoses.

El crepuscle del vespre va esmortuint la respllandor de ses fumeres moradenques, algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau.

Joaquim Ruyra

dilluns, 24 de novembre de 2008

Canigó


















Aguaita!- diu l'hermosa, i a un màgic panorama


obrir veu a ses plantes lo pla del Rosselló


per entre cortinatges de boires d'or i flama,


i així es veu com en sommi d'amor o prop de sa dama


i al cim de Canigó





Jacint Verdaguer