dilluns, 8 de desembre del 2008

Poemes

Dimecres passat vaig anar a la llibreria La Central a escoltar poemes d'en Joan Margarit, recitats per ell mateix i per parlar del seu darrer llibre de poemes "Misteriosament feliç", us escric un d'aquest llibre que m'agradat molt i penso potser, que esta escrit pensant amb la seva filla Joana



Balada de les penes


En veure que ja no hi eres,
amb totes les penes juntes
vag fer-me un dolor de ferro.

Perquè no es perdi també
la part de tu que perdura,
la nit va soldant amb fosca
tot el cercle de la lluna

Lentament, la nostra vida
va entrant en els meus poemes.
Dintre d'ells t'esperarà


ELS TRAMVIES
Els tramvies sempre em porten records de la meva infantesa. A mi particularment em traslladen als meus deus anys, quan vaig començar anar al col.legi de les monges, al carrer Aragó. Per a mi una experiència totalment nova, jo camviava,d'anar a un col.legi de barri de nens i nenes a un que solsment anaven noies i ademès amb uniforme i per acabar-lo d'arrodonir de monges...
Cada matí abans de les vuit hores, jo agafava el tramvia (22-23-24) que baixaven pel carrer Gran de Gracia, aleshores es deia carrer Salmerón, i comprava un bitllet de quatre viatges, que crec recorda costava 1,20 pessetes, que em venia un cobrador, aleshores hi havia cobrador als tranvies i els autobusos, assegut amb un banquet de fusta que quan s'aixecava es plegava, i un petit mostrador on tenia els diferents tacós de bitllets, el de quatres, dos i un viatges. El de quatre i dos es venien abans de les vuit, jo comprava el de quatre viatges i m'anava tota contenta al col.legi.
Les altres vegades que agafava al tramvia durant el dia ensenyava el bitllet al cobrador i em posava un segenlls conforme feia el viatge, així de dilluns a divendres.
Recordo tramvies que eren de dos vagons i uns altres que eren de un sol vagó, semblants al trambia Blau del Tibidabo, la gent moltes vegades anava penjada als marxapeus. Quins records!!! De una ciutat que camvia dia a dia i on sembla que tornaran als tramvies.

dissabte, 29 de novembre del 2008

Les senyoretes del mar



Els vailets pesquen ja fa hores, i alcen tots una cridòria de triomf cada vegada que und'ells treu del mar algun serrà bocabadat, que esparrama en l'aire el branillatge lluen de ses membranes espinoses.

El crepuscle del vespre va esmortuint la respllandor de ses fumeres moradenques, algunes estrelles comencen a guspirejar en l'aire blau.

Joaquim Ruyra

dilluns, 24 de novembre del 2008

Canigó


















Aguaita!- diu l'hermosa, i a un màgic panorama


obrir veu a ses plantes lo pla del Rosselló


per entre cortinatges de boires d'or i flama,


i així es veu com en sommi d'amor o prop de sa dama


i al cim de Canigó





Jacint Verdaguer

dimecres, 29 d’octubre del 2008

L'EMPELT

Era un poble molt petit a dalt d'una muntanya envoltat de pics sempre blancs, a l'hivern totalment i a l'estiu solament les puntes, amb unes cases de pedres negres i on les finestres estaven totes plenes de flors de tots els colors. Era en aquest poble on hi havia mort un home molt vell que parlava una llengua molt antiga que ningú sabia quan havia nascut, ni d'on venia, i amb ell aquests sons de paraules desapareixia, era l'únic del poble que ho parlava els altres l'entenien però no havien après aquesta llengua.

Quina tristesa...desapareixia un llengua..